divendres, 30 d’abril de 2010

EL LLORO XIMO

En Parrac donà un cop d’ull a les verdures i hortalisses i sentí enveja d’elles en veure-les dormir plàcidament. Ningú en tot l’hort, fins i tot la marieta, no s’havia adonat de la seva tristesa i de les seves nits d’insomni. Feia dies que tenia malsons i es despertava abans que el sol es deixés veure per l’horitzó.
L’inquietava no saber res del seu amic Ximo. Ara que se n’havia anat, recordava amb enyorança que quan arribà a l’hort de Quatre Vents, aquest ja feia dos anys que hi era. Per la marieta va saber que es va escapar de la gàbia on havia viscut sempre per anar a raure al pati de l’escola, atret per la cridòria dels nens que hi jugaven. El seu amo encatifà les parets del barri Quatre Vents amb fotos del lloro i prometé una considerable recompensa a qui aconseguís capturar-lo. Quan aquest s’assabentà que de tant en tant es deixava veure per l’escola, no tardà gaire en avisar la policia local per veure si aquesta hi podia fer alguna cosa. Però era massa tard per agafar en Ximo; ara que havia tastat el que se sentia essent lliure, l’únic que desitjava era volar!
En Parrac estava convençut que a en Ximo li havia passat quelcom. Sort que era divendres! Aviat l’hort esdevindria una festa i per una estona s’oblidaria de tot el que l’angoixava. És divertia d’allò més observant com els nens de primer i segon removien la terra amb les mans i arrencaven les herbes dolentes seguint les instruccions de la Carme. Però el que li agradava més era sentir les seves converses i comentaris. Els únics que no gaudien gaire aquell dia eren la marieta, el llimac, la família de cargols i la resta d’animalons de l’hort, que anaven de bòlit cercant un bon amagatall per evitar ser preses fàcils d’algun nen assedegat de curiositat.
Mentre en Parrac esperava impacient l’arribada dels nens de segon, no podia treure’s del cap la darrera conversa amb en Ximo abans que se n’anés.
-Me’n vaig, Parrac, aquestes històries tan boniques que expliques m’han obert els ulls.
-No t’entenc, Ximo, em pensava que eres feliç…
-Necessito sortir d’aquí, Parrac. Em sento engabiat. D’ençà que em vaig escapar no podia haver trobat un lloc millor per viure. Tots heu estat bons amics i m’heu ajudat molt, però ha arribat l’hora d’emprendre el vol.
-Et trobaré a faltar, Ximo.
-Ja ho sé, Parrac! Però no estiguis trist... Tornaré algun dia -va dir sanglotant.
A trenc d’alba, quan encara tothom estava dormint, en Ximo llambregà per darrer cop l’hort i el pati de l’escola on havia estat tan feliç, i s’enlairà cel amunt. El seu cor bategava avivat per l’emoció de conèixer llocs nous, però també tenia por perquè mai no havia sortit del recinte escolar. Tanmateix ressonaren dins seu les paraules que en Parrac li havia repetit tantes vegades: “A la por cal plantar-li cara!” I amb aquest convenciment i ple de confiança, obrí de bat a bat les ales i, empès pel vent, planà l’Avinguda dels Pavos fins arribar a la platja de S’Abanell.
S’aturà en un banc del passeig marítim i, durant molta estona, mirà embadalit com multitud de crestes espumoses petaven contra les roques desprenent una salabror que amarava tot el seu cos. Quan el passeig començà a omplir-se de caminants matiners, que com ell no se’n podien estar de contemplar fascinats el vaivé de les onades, emprengué de bell nou el vol fins arribar a la desembocadura de la Tordera. Un cop allà, sedegós per l’esforç i l’emoció, begué aigua del riu i, mentre observava encuriosit com unes gavines picotejaven la sorra, sentí uns plors que venien del seu darrere. Escodrinyà ençà i enllà però no aconseguí veure res, i quan ja es donava per vençut, veié amagat darrere d’un matoll un ocell de tonalitats verdoses que se li assemblava d’allò més. Se li apropà intrigat, i amb molt de compte li digué:
-No ploris! Em dic Ximo. Et puc ajudar?
-No ho sé… Vinc de Barcelona i allà és tot tan diferent! Fa dies que estic aquí, saps? I em sento una mica perduda i sola… Per cert, em dic Sira –digué contenta d’haver trobat algú amb qui poder fer-la petar.
-Si vols pots venir amb mi, jo també estic sol -digué en Ximo il.lusionat amb la idea de tenir una companya de viatge.
En Ximo i la Sira es miraren fixament, i sense dir-se res aixecaren el vol. Romangueren unes quantes hores volant per damunt dels carrers i edificis més emblamàtics de la ciutat. S’aturaren un moment a beure una mica d’aigua de la font gòtica, després agafaren el carrer de l’Esperança, i quan arribaren al castell de Sant Joan es pararen a descansar. De sobte la Sira exclamà sorpresa:
-Guaita, Ximo, des d’aquí es veu Barcelona!
Però en Ximo estava massa absent per adonar-se de com n’era, de bonica, la platja vista des d’allà dalt. Només feia unes hores que coneixia la Sira i ja li tenia el cor robat; els seus ulls verd maragda l’havien captivat!
-Ximo, desperta! -insistí la Sira tocant-lo carinyosament amb el bec.
-Perdona... -digué en Ximo, vermell com un tomàquet en veure’s descobert-. Estava pensant que podríem anar al bosc de Ca la Guidó; jo no el conec, però tinc un amic que me n’ha parlat molt. Què et sembla si hi anem?
-Per mi, fet! -cridà emocionada la Sira.
Feia temps que la Sira volia marxar de Barcelona per conèixer altres indrets, però era massa poruga i mai no s’acabava de decidir. Però una nit sentí una veueta a dins seu que li deia: “A què esperes?” Llavors no s’ho pensà dues vegades. Quan es féu de dia s’acomiadà dels seus amics i, seguint el que el cor li deia, volà sens parar fins arribar a la vila de Blanes. Mai no s’hauria pensat que aquí trobaria l’ocell que despertaria la flama que romania adormida dins el seu cor.
En Ximo i la Sira volaren en silenci cap a Ca la Guidó. El lloc els va agradar tant que decidiren quedar-s’hi una bona temporada.
Un dia que els dos amics parlaven animadament amb en Xiroi, un dels molts follets que vivien en aquest bosc, van sentir molt a prop els trets d’uns caçadors. De seguida correren a aixoplugar-se, però en Ximo no hi va ser a temps. La bala d’un dels caçadors fortius s’incrustà a la seva ala dreta i caigué al terra malferit.
La Sira quedà paralitzada en veure’l inconscient al terra, però en Xiroi reaccionà de seguida i cridà amb totes les seves forces per demanar auxili.
-Què passà? –digué una merla, atreta pels crits d’en Xiroi.
-De pressa, Cendrós, vés a buscar en Pòcima. En Ximo està molt greu.
A en Cendrós no li costà gaire trobar en Pòcima. En aquell bosc tothom el coneixia. Era famós pels seus remeis; alguns el titllaven de bruixot, d’altres de savi, però tots es beneficiaven dels seus beuratges i pomades medicinals. Tot i el seu posat despistat i oblidadís, aquest follet grassonet i saberut era un gran coneixedor de les herbes. La seva casa semblava talment un laboratori, tota ella era plena de tubs, provetes, xeringues, pots i estris raríssims. En Cendrós, que hi havia estat un munt de vegades, ho sabia molt bé. Sovint tenia mal de ventre; llavors anava a visitar-lo a corre-cuita a fi de no morir deshidratat de les cagarrines que agafava en ficar-se a la boca tot allò que trobava.
En un tres i no res els dos es plantaren al lloc de l’accident. En Pòcima aconseguí treure-li la bala amb molta cura i, ajudat d’uns quants follets, el transportà fins al seu laboratori, que es trobava al bell mig del bosc en un vell tronc d’eucaliptus. Decidí quedar-se’l uns quants dies, fins que en Ximo es veiés amb cor de tornar a volar. La Sira l’anava a veure cada dia i li explicava fil per randa tot el que passava al bosc. Les seves moixaines i els cataplasmes que en Pòcima li aplicava minuciosament van escurçar la seva recuperació. Després d’una setmana de convalescència en Ximo ja se sentia animat i feliç, anhelava tornar a veure el mar i sentir l’olor de la brisa marina al seu cos. Quan la Sira vingué a buscar-lo, s’acomiadà afectuosament d’en Pòcima i volaren plegats fins arribar al castell de Sant Joan.

PILAR PONT

dimarts, 20 d’abril de 2010

L'ILLA ROCOSA

Feia temps que en Parrac no sabia res dels seus pares. L’últim cop que havia parlat amb ells havia estat per l’octubre, quan els comunicà que s’havia instal.lat a l’hort de Quatre Vents.
Li feia tanta il.lusió veure’ls i havia d’explicar-los-hi tantes coses que decidí d’anar a Tordera per les vacances de Setmana Santa. I així que l’escola restà buida, va convèncer la seva amiga, la gavina, per a què l’acompanyés.
Només feia unes hores que en Parrac era fora que tots els habitants de l´hort semblaven haver embogit. Les bledes no paraven d’esbatussar-se, i les tomaqueres, enrabiades, les escridassaven perquè no les deixaven dormir. Els enciams xisclaven enriolats mentre els cargols es passejaven amb parsimònia per llurs fulles. Les maduixeres només feien que cridar el lloro perquè s’afegís a la festa. La farigola no parava de pregar a la marieta que hi fes alguna cosa; i aquesta, nerviosa, volava d’un costat a l’altre, amb l’esperança de posar fi a tant desori. Fins i tot el vent semblava haver-se confabulat amb els habitants de l’hort, deixant que els seus udols es sentissin arreu. Finalment fou el lloro qui hi posà remei. Cridà amb totes les seves forces i digué:
-Voleu saber com s’ho va fer en Parrac per sortir de l’illa?
Tothom callà en sec. No cal dir que el lloro, fent fatxenda del seu èxit, ho aprofità per a explicar fil per randa tot el que en recordava:

“Tota la tripulació del Baluga havia sobreviscut al naufragi. En les seves cares hom podia copsar l’esgotament d’una nit de lluita aferrissada contra la fúria del mar i del cel. Els seus cossos, nafrats per les embestides de l’onatge i del vent, es movien amb dificultat pel terreny rocallós i irregular que cobria l’illa. Preocupats pel seu destí, caminaven silenciosos i en filera, cercant amb la mirada algun indici de vida. Però l’únic que copsaven els seus sentits era un silenci que s’anava fent cada vegada més present i audible a mesura que avançaven cap al cor de l’illa.
-Morirem de sed si no trobem aigua aviat -va dir malhumorat el Guenyo.
-I pensar que no tornaré a veure els meus fills –exclamà sanglotant el Xato.
-Vinga nois, no desespereu! –cridava el capità per aixecar l’ànim dels seus homes, i afegí: -Vosaltres quedeu-vos aquí, que el Borilla i jo anirem a inspeccionar el terreny.
Vençuts pel cansament i la sed, en Parrac i els mariners deixaren caure llurs cossos exhausts damunt el rocam i van seguir amb la mirada el camí que agafaven el capità i el Burilla. Quan aquests desaperegueren, tancaren els ulls i entraren tots en un son profund, llevat d’en Parrac, que s’aixecà espiritat, atret per una veu agudíssima que no parava de repetir el seu nom una vegada i una altra.
A en Parrac se li va posar la pell de gallina quan s’adonà que hi havia algú, en aquella illa aparentment desèrtica, que l’estava observant, i el més sorprenent de tot, que sabés el seu nom i desitgés de veure’l.
Fent el cor fort i amb pas decidit enfilà el camí rocós que portava al pic més alt de tota l’illa. Malgrat el cansament, aconseguí arribar al cim sense massa dificultats. I una vegada allà dalt quedà meravellat de veure davant seu uns homes que treballaven en silenci al voltant del que semblava ser el Baluga, el seu estimat vaixell.
-Estem reconstruint la vostra embarcació. D’aquí a un parell d’hores ja us en podreu tornar a casa -digué un nen de cara esblanqueïda. I afegí: -Em dic Nefas i tota aquesta gent que veus aquí és la meva família. Vivim entre les roques, però la veritat és que ens passem més temps dins l’aigua que no pas treballant -digué somrient.
En Parrac no se’n sabia avenir amb el que li estava passant. Es pessigà les galtes per comprovar que no estava veient visions, i que tot allò estava passant de veritat. Eren tantes les preguntes que martellejaven dins seu que no sabia per on començar. Aquells homes tan alts i esvelts, de pell llànguida i fina sortits del no res… En Nefas interrompé els seus pensaments i digué:
-No estàs somniant, Parrac! Només sortim de l’aigua per treballar i dormir. I no sempre tenim feina! Quan hi ha un naufragi a prop de casa, els dofins i les sirenes ens porten els supervivents fins a la platja. Llavors, quan la tempesta amaina, ens apropem al lloc del naufraig per veure si podem fer-hi alguna cosa. Però no sempre surt bé, saps? De vegades hem d’enterrar els cossos sense vida dels mariners i deixar que els vaixells es podreixin al fons del mar. Sortosament no ha estat així amb vosaltres! Els dofins us han acompanyat durant tot el viatge; és com si haguessin pressentit els vostres crits de desesperació i...
-Nefas -va interrompre en Parrac-, per què ...
Però en Nefas li llegí el pensament i continuà:
-Sóc l’únic nen d’aquesta illa i, de vegades, trobo a faltar un company de joc. Sort en tinc, d’en Xop i en Tim, els meus amics dofins, que em vénen a buscar gairebé cada dia per anar a jugar. Ens agrada molt explorar les coves marines i buscar tresors en els vaixells enfonsats. Però més d’un cop ens n’hem emportat un ensurt! Encara tremolo quan recordo aquell dia en què estàvem ficats en una d’aquestes coves i, de sobte, ens va aparèixer un tauró petit, però amb unes dents prou esmolades per fer-nos miques. La mare d’en Xop i en Tim, que ens havia estat seguint sense que ens adonéssim, aconseguí foragitar-lo lluny de la cova ventant-li cops de cua i escridassant-lo.
-Vatua, Nefas -exclamà admirat en Parrac.
-No vulguis saber el ruixat que ens va caure a sobre per haver-nos allunyat tant de l’illa, Parrac. I és que els grans són ben complicats. Si la meva mare sabés tots els tresors que tenim amagats i les vegades que he sortit d’amagatotis, ja m’hauria caigut el pèl–. I abaixant el to de veu afegí: -Parrac, jo sé que sempre te’n recordaràs de mi i d’aquest lloc i que agrairàs en silenci la nostra ajuda…
-I els meus companys, Nefas, per què no els despertem?
-Millor que no, Parrac. Ells no estan preparats per entendre tot això. Amb el temps acabarien oblidant-ho tot o dubtant de la nostra existència. Quan el Baluga estigui a punt, demanarem al vent i al mar que els despertin. No et preocupis! -va dir rient en Nefas.
Durant tot el temps que la família d’en Nefas estigué reparant l’embarcació, els dos amics compartiren secrets que fins llavors havien quedat amagats en els més pregon dels seus cors i que mai no havien gosat dir a ningú. En tan poc temps arribaren a conèixer-se tant que el comiat no fou fàcil.
Ja podeu imaginar-vos el final d’aquesta història! La cara de sorpresa dels mariners quan despertaren i veieren aparèixer davant seu el vaixell que creien colgat al fons marí-digué el lloro content d’haver aconseguit embadalir amb les seves paraules els habitants de l’hort de Quatre Vents.

PILAR PONT

dilluns, 19 d’abril de 2010

EN PARRAC MARINER

Una espessa capa de núvols negres cobria el cel. L’únic so que se sentia era el degoteig persistent de la pluja acompanyat del soroll esfereïdor dels trons que feia retrunyir amb força les parets que protegien l’hort de Quatre Vents.
Del fons de l’hort una veueta tremolosa i esporoguida xiuxiuejà:
-Parrac, Parrac, que dorms?
-Encara no, Faveta -digué en Parrac fent un badall.
-Has passat por, alguna vegada? -digué somicant la Faveta.
-Ui, si sabéssis! Mentre vaig ser mariner en vaig passar tanta que em falten dits per a poder-les comptar -va dir en Parrac despertant-se i amb ganes de fer-la petar.
-Em pensava que sempre havies estat espantaocells -digué sorpresa la Faveta que ja s’havia oblidat de la por que li feien els llamps i trons.
-Que va, Faveta! Tot va començar quan el dia del meu aniversari vaig anar al port de Barcelona. Em sentia molt feliç perquè finalment podria veure vaixells que fins llavors només havia vist en els llibres que el meu avi m’havia regalat i que no em cansava de mirar una i altra vegada. Ja des de ben petit el mar em tenia el cor robat i em sabia fil per randa el nom dels diferents tipus d’embarcacions. L’avi era l’únic que se n’havia adonat de la meva passió pel mar, per això de tant en tant em portava a pescar. Però...el que no em podia imaginar és que, aquell dia, els meus somnis esdevindrien realitat -digué en Parrac amb to enyoradís.
-Què vols dir? No t’entenc... –exclamà desconcertada la Faveta.
-Doncs la curiositat em va portar a pujar en un vaixell mercantil molt antic i no sabria dir-te com va ser, però quan em vaig adonar em trobava envoltat d’aigua. Esverat vaig començar a buscar el port, però l’únic que els meus ulls copsaven era el contrast del blau del mar amb el del cel. Quina por vaig passar, Faveta, em vaig quedar cor glaçat! El primer que vaig pensar és que no tornaria a veure els pares, ni l’avi... volia plorar i cridar però no podia, un nus m’estrenyia la gorja, em faltava l’aire i vaig començar a veure-ho tot negre fins que em vaig desmaiar. Em vaig despertar al sofà que hi havia a un costat de la cabina del capità, rodejat de mariners curiosos que així que van veure que obria els ulls començaren a bombardejar-me amb preguntes. Sort en vaig tenir del capità que hi posà una mica d’ordre, obligant-los a callar.

-Vaja, Parrac quin cangueli! -exclamà la Faveta, aprofitant que en Parrac s’havia aturat per agafar aire.
-Vaig estar navegant amb ells gairebé un any, i t’asseguro, Faveta, que mai no oblidaré aquell viatge. Un dia que estava netejant la coberta sota un sol abrusador, ja feia hores que havíem salpat, començà a bufar vent de llevant i el cel es va anar tornant cada vegada més fosc fins esdevenir negra nit. El mar començà a enfurismar-se, semblava talment que les onades lluitessin entre elles per veure quina era la primera en agafar més alçada.
-Llampec, plega les veles que se n’acosta una de grossa! -cridava el capità amb la cara desencaixada.
-I vosaltres tenseu les cordes!
-Compte, Guenyo que el màstil es trenca!
-Darrere teu, Burilla!
-Parrac, no et desenganxis d’en Xato!
-Llavors el vaixell començà a gronxolar-se a mercè de les onades. Es feia difícil caminar per coberta, la força de l’onatge i del vent era tan feréstega que calia lligar-nos amb cordes per no caure per la borda. De sobte, l’aigua començà a entrar a dojo dins el vaixell i aquest començà a esfonsar-se per la popa.
-Estem perduts! El vaixell s’enfonsa!
-Els salvavides!
-Llancem-nos a l’aigua! -cridà el capità.
-Només se sentien crits i gemecs. Jo només plorava i estava tan espantat que ni tan sols em vaig adonar que mentre en Xato em posava el salvavides, una ràfaga de vent ens llançà al mar. Vaig estar a punt d’ofegar-me un parell de vegades, però en Xato que no em va treure l’ull de sobre em rescatà del fons i no es separà de mi. Llavors quan tots crèiem que el nostre destí era el de ser engolits per la força de les onades, va passar quelcom increïble. Faveta, jo no sé si creus en les sirenes, però t’asseguro que aquell dia, malgrat la mala visibilitat, en vaig poder veure quatre.

Van aparèixer davant nostre del no res, acompanyades d’una família de dofins. Eren precioses, les seves escates irisades tenien els colors de l’arc de sant martí. Era tot un espectacle veure-les dansar i jugar amb les onades i com es capbusaven per emergir de bell nou deleitant-nos amb deliciosos salts.. I,sense saber com, ens vam trobar, sans i estalvis, ajaçats damunt l’arena d’una illa rocosa veient com aquestes desapareixien seguides dels dofins. Estàvem tan esgotats que no vam tenir ni esma d’ acomiadar-nos d’elles. I tot seguit vam quedar-nos adormits sota un cel melangiós que no parava de plorar. L’endemà tots ens preguntàvem si era cert el que els nostres ulls havien vist o tot plegat havia estat un somni; alguns dubtaven, però jo, Faveta, no en tinc cap dubte, si no hagués estat per les sirenes, a hores d’ara, estaríem colgats al fons del mar. I el més sorprenent de tot és que el vaixell aparagué intacte al cap d’una setmana, quan ja el donàvem per perdut i ens crèiem tots comdemnats a una mort segura. Ja veus, Faveta, després d’aquell viatge, vaig tenir ben clar que el meu ofici no podia pas ser el de mariner -digué burleta en Parrac i afegí:
-Bona nit, Faveta, que tinguis un bon son.


PILAR PONT

diumenge, 18 d’abril de 2010

L'HOMENET DEL BOSC

En Parrac i la marieta contemplaven fascinats els estels i parlaven gairebé a cau d’orella per no despertar als habitants de l’hort. Era una nit d’hivern freda i silenciosa que convidava a explorar els milers i milers de puntets lluminosos que cobrien el cel. En Parrac, tot il.lusionat, no se’n podia estar d’ensenyar a la seva amiga les constal.lacions que coneixia.
-Guaita, marieta, l’Ossa menor!
De sobte unes veus cridaneres trencaren el silenci d’aquella nit on fins i tot la lluna dormia plàcidament sense deixar-se veure. Eren les tomaqueres que un altre cop tornaven a barallar-se per foteses. El tomàquet Esparver no parava d’escridassar i de fer llengots als seus companys.

-Deixeu-me estar, no us vull veure més! -deia enrabiat.
Els crits eren cada cop més eixordadors malgrat els intents d’en Parrac i la marieta per calmar-los. Aleshores els dos es miraren somrients, i és que havien tingut la mateixa idea. Només la màgia d’un conte podia tornar la calma a l’hort. I així va ser com en Parrac digué amb veu forta:
-Si calleu us explicaré el que li va passar a en Bernat.
En Parrac no ho hagué de dir dues vegades, perquè les tomaqueres, en sentir aquestes paraules, canviaren de cara i emmudiren de cop.
-Tomàquet Esparver! Tu em fas pensar amb en Bernat -digué en Parrac somrient. Encara me’n recordo com si fos ara, d’aquell dia en que va entrar a l’hort enfurismat, i amb veu trencada va dir:
-Parrac, m’he barallat amb els meus amics, sobretot amb en Jordi. És un cregut, és pensa que és el millor i ja no l’aguanto més. Saps què et dic? Que se’n vagi a fregir espàrrecs, que ja m’espavilaré tot sol, no el necessito. I se’n va anar deixant-me amb un pam de nas i sense donar-me temps a dir-li res.
Llavors s’enfilà a la bicicleta i no parà de pedalar fins arribar a ca la Guidó. En Bernat se sentia el nen més desgraciat del món; es trobava sol i es pensava que ningú no l’estimava. És per això que va decidir de refugiar-se al seu amagatall; només en Xic, el seu gosset, en coneixia l’existència. Un cop allà s’endinsà en el bosc i buscà la seva cabana feta amb troncs, fulles i cordes que havia agafat del taller del seu pare. Es ficà a dins, i esgotat per l’esforç de les pujades es tombà i es quedà adormit.
-Bernat, Bernat, desperta! -va dir una veueta molt fina.
–Ai, ai, estigues quiet! –cridà en Bernat sorprès de veure davant seu un homenet de la mida d’una taronja que no parava de fer-li pessigolles i d’estirar-li les orelles. Però d’on has sortit? Mai no t’havia vist -va afegir bocabadat.
-És que només ens deixem veure quan es pon el sol; de dia dormim –va dir l’homenet, que lluïa un vestit de color verd.
-Què vols dir vosaltres? Que encara hi ha més homenets com tu? -va dir en Bernat obrint els ulls com taronges.
-Ui, som tants que he perdut el compte. Ja fa temps que la meva família es va instal.lar en aquest bosc. Jo encara havia de néixer. Els arbres i els matolls ens fan de casa i...

– Què són aquests picarols? –va interrompre en Bernat en sentir que aquests es feien cada cop més forts.
-Ah, són els meus amics! Es la manera que tenim de cridar-nos. I es que d’aquí a poquet començarà la cursa de pinyes. Si vols pots jugar amb nosaltres, però abans t’explicaré un secret -va dir l’homenet fluixet, assegurant-se que ningú no el sentia, i afegí: -Hi va haver un temps en què tenia enveja dels meus amics. Em pensava que eren millors que jo perquè sabien fer coses que jo no podia i els donava la culpa. Amb el temps em vaig adonar que tots som diferents i que jo sé fer coses que ells no fan. Quan vaig entendre això vaig deixar de sentir-me malament.
En Bernat es va posar a plorar. Aquell homenet li havia tocat el cor i havia endevinat el motiu del seu malestar.
-Com ho has sabut, que m’he enfadat amb els meus amics? -va dir sanglotant en Bernat.
-Fa temps que et conec, Bernat, i també el teu gosset Xic. Em vaig divertir molt veient com construïeu la cabana; i quan renyaves al Xic pensant-te que era ell qui t’estirava del jersei, em tronxava de riure.
–Així eres tu? I també eres tu qui em feia pessigolles? -va dir en Bernat cada vegada més sorprès.
L’homenet assentí amb el cap sense deixar de somriure i va convèncer a en Bernat que havia arribat l’hora de tornar cap a casa abans que els darrers raigs de sol deixessin de veure’s. Quan s’acomiadaren, l’homenet li féu entrega d’un xiulet màgic que recordava el so dels picarols. Així, sempre que en Bernat volgués veure’l, l’homenet aniria a cercar-lo.
En Bernat, amb molt de compte, guardà el xiulet a la butxaqueta davantera de la seva camisa, agafà la bicicleta i se n’anà pedalant lentament tot assaborint l’estona que havia passat amb l’homenet del bosc. Estava tan content d’haver-lo conegut que ara només desitjava trobar els seus companys per compartir amb ells el que li havia succeït.

PILAR PONT

dissabte, 17 d’abril de 2010

EL CARGOL TRAFIC

Un dia assolellat de primavera en què en Parrac deixava volar la seva imaginació contemplant encisat el vaivé de les onades, va veure’s damunt un vaixell pirata enlairant la seva espasa i cridant amb força:

-Agafeu les armes! Lluitem!
Unes veuetes rialleres el tragueren d’aquell somni. Eren les bledes que mai no es cansaven de demanar-li una i una altra vegada que les deleités amb alguna historieta de les seves.
En Parrac se les mirà de reüll i tornà altra cop a mirar el mar. Aquesta vegada tots els pirates havien desembarcat a l’illa on suposadament tres gegantassos esgarrifosos tenien al seu poder els tripulants d’un bergantí que havia naufragat en aquella illa.
-Va! Parrac, fes-nos un xic de cas! -exclamaven rialleres les bledes cridant totes alhora.
-Mira que en sou de bledes! –digué en Parrac amb un somrís d’orella a orella. I és que en el fons li encantava explicar contes. Alguns d’ells els havia sentit del seu avi quan encara no aixecava un pam de terra i amb prou feines sabia parlar.
-D’acord! Us explicaré el que li va passar a en Trafic -digué divertit en Parrac.
Amb un tres i no res es va formar una rotllana d’animalons encuriosits per saber les trifulgues d’en Trafic, i així que en Parrac començà a parlar, tot l’hort emmudí, atent a les seves paraules.
Doncs, com us deia, en Trafic vivia amb la seva família en un camp de cols molt proper a la desembocadura de la Tordera. El seu pare, un cargol orellut i amb un geni de mil dimonis, de vegades s’enfadava amb ell perquè sovint anava a la seva i s’oblidava dels seus avisos.
Un dia en què el cel amenaçava tempesta decidiren d’anar al Vilar a passar-hi tot el dia. Sempre que plovia procuraven de fer alguna sortida pels boscos sobretot a la tardor, quan aquests es vestien amb els colors que més els agradava.
-Vinga, no us despisteu i anem plegats – va dir el pare mirant en Trafic i els seus dos germans.
Però a en Trafic li mancaven ulls, tot ho volia tocar i olorar. Una fulla que mudava de color li cridà l’atenció, i en veure que aquesta s’enlairava fent ziga-zagues, va decidir empaitar-la, quan de sobte s’adonà que no sentia els pesats dels seus germans.
Va moure el cap cap a un costat i l’altre però no va veure cap rastre d’ells.

Es posà a córrer amb totes les seves forces per veure si els podia atrapar; potser l’estaven esperant després del giravolt. Començà a cridar, però no, no
se sentia res. Quan s’adonà que estava perdut va començar a plorar i a plorar. No sabia què fer. Tenia por; potser algú se l’emportaria i se’l cruspiria.
-Mama, papa, on sou? –continuava cridant desesperat.
Com que quedaven poques hores de llum en Trafic decidí cercar un amagatall on poder passar la nit, finalment el trobà al costat d’un castanyer, però ara que ja l’havia trobat començà a tremolar de bell nou pensant en el que faria quan fos negra nit.
Va pensar que si s’amagava entre les fulles i tenia els ulls ben oberts, li seria més fàcil escapar de les urpes d’algun animal famolenc.

De sobte va sentir soroll. Era una llebre petitona que furgava entre les fulles i ho ensumava tot.
-No em facis res! -digué en Trafic espantat quan s’adonà que la llebre l’havia descobert.
-No! Només cerco un amic per jugar. Ho vols ser tu? –va dir ben fluixet la llebre per no espantar-lo .
-He perdut la meva família i no sé on sóc -va dir en Trafic sanglotant.
-El follet saberut és l’unic que et pot ajudar. Si vols, el busquem entre els dos.–digué la llebre commoguda.
I així fou com els dos animalets es posaren a caminar en direcció a Sant Pere del Bosc preguntant als arbres, matolls i flors si sabien on es trobava l’ amagatall del follet.
No els calgué caminar gaire, fou el follet qui anà a trobar-los, perquè el vent l’havia avisat dels plors d’un cargol extraviat enmig del bosc.
Quina no fou l’alegria del cargol i la llebre quan veieren apropar-se’ls el follet del bosc acompanyat d’una gavina!

-Trafic, no et preocupis, ella et portarà amb els teus pares i una altra vegada vés més amb compte! -li digué amorosament el follet assenyalant la gavina amb l’index.
En Trafic s’enfilà ràpidament al llom de la gavina, i quan aquesta emprengué el vol es girà i, amb un somriure, s’acomiadà definitivament del follet i de la llebre.


PILAR PONT

divendres, 16 d’abril de 2010

EN PARRAC, L'ESPANTAOCELLS

En Parrac era un espantaocells divertit i rialler. Vivia a Tordera al bell mig d’un camp d’hortalisses i arbres pomers. Era conegut per les rondalles que explicava, i és que en Parrac sabia un niu d’històries que parlaven d’ocells, pastanagues, enciams i cargols. No hi havia dia que algun amiguet seu no li digués:



-Va, Parrac, explica’ns la història del nap estarrufat!
I ja teniu a totes les verdures de l’hort amb les orelles ben esteses i tot ple d’animalons fent-li rotllana amb els ulls esbatanats suplicant-li amb llur mirada impacient que comencés d’una vegada.
Però un matí de tardor, el pagès que cultivava l’hort se li apropà i li digué amb llàgrimes als ulls:
-Parrac, em sap greu però demà hauràs de marxar. D’aquí a poc tots aquests camps seran pisos.
En Parrac no se’n sabia avenir. I què faria? A on aniria? I els seus amics? No va poder evitar-ho i es va posar a plorar, a cor què vols. Tenia por, moltíssima por.
A la nit, quan tots estaven dormint, s’acomiadà en silenci dels seus amics i se n’anà caminant xino-xano cap a Blanes. De tant en tant es parava per mirar les estrelles i la lluna; no estava sol, elles l’acompanyaven en aquest trist viatge.

Al matí aconseguí arribar a Blanes, però per poc no cau desmaiat pel soroll, el tràfec i el fum dels cotxes. Aquesta vila no era per viure-hi ell, va pensar i continuà caminant. I sense saber com, anà a raure al passeig de mar, davant Sa Palomera, i s’hi enfilà a corre-cuita. Des d’allà dalt podia veure el castell de Sant Joan i Santa Bàrbara. Però quan els seus ulls veieren el mar, la seva cara es transformà. Feia tant de temps que no el veia! Quan era petit, alguns diumenges el seu avi el portava a pescar amb la seva barca. Els seus llavis dibuixaren un petit somriure i una llàgrima rodolà galtes avall.

-Ei! Per què estàs tan moix? -li digué una marieta que se li acostà atreta pel barret de palla esparracat que li cobria el cap i pel vestit de pedaços de colors que cobria el seu cos.
-M’he quedat sense casa i sense amics –contestà.
La marieta se’l mirà tendrament i amb veu dolça li digué:
Si vols, conec un lloc, s’hi està molt bé. Jo hi visc i hi tinc molts amics. No està gaire lluny d’aquí. Va, vinga, vine amb mi!
En Parrac i la marieta enfilaren el carrer de la Riera fins arribar a l’escola Quatre Vents. Una vegada allà la marieta li presentà totes les verdures, hortalisses i plantes aromàtiques que estaven cultivades a l’hort, situat al final de tot del pati blau. Després anaren a fer una volta per tota l’escola i en Parrac mirava encuriosit com els nens i les nenes treballaven dins les classes. Li començava a agradar la idea de quedar-s’hi a viure. Estava convençut que aprendria moltes coses dels nens i que de seguida es faria amic d’ells.
-Marieta, em quedo! -va exclamar en Parrac.
La marieta saltava d’alegria i anà volant a comunicar-ho a tots els habitants de l’hort.

De seguida es va fer amic del senyor cargol i els seus fills, de les formigues, dels cucs, dels llimacs, de la família de la marieta, dels coloms, del lloro que es deixa veure de tant en tant pel pati de l’escola i fins i tot dels pardals i estornells. I és que en Parrac sabia tantes coses que tots li anaven a demanar consell.
En Parrac se sentia immensament feliç. Amb un somriure va donar les gràcies a tots els habitants de l’hort per acollir-lo; a la marieta, la seva millor amiga, que sense conèixer-lo el va ajudar ; i a tots els nens i nenes de l’escola Quatre Vents per fer-se’n càrrec de tots els seus nous amics.

Autora: PILAR PONT (tutora 1rA CEIP QUATRE VENTS)