divendres, 30 d’abril de 2010

EL LLORO XIMO

En Parrac donà un cop d’ull a les verdures i hortalisses i sentí enveja d’elles en veure-les dormir plàcidament. Ningú en tot l’hort, fins i tot la marieta, no s’havia adonat de la seva tristesa i de les seves nits d’insomni. Feia dies que tenia malsons i es despertava abans que el sol es deixés veure per l’horitzó.
L’inquietava no saber res del seu amic Ximo. Ara que se n’havia anat, recordava amb enyorança que quan arribà a l’hort de Quatre Vents, aquest ja feia dos anys que hi era. Per la marieta va saber que es va escapar de la gàbia on havia viscut sempre per anar a raure al pati de l’escola, atret per la cridòria dels nens que hi jugaven. El seu amo encatifà les parets del barri Quatre Vents amb fotos del lloro i prometé una considerable recompensa a qui aconseguís capturar-lo. Quan aquest s’assabentà que de tant en tant es deixava veure per l’escola, no tardà gaire en avisar la policia local per veure si aquesta hi podia fer alguna cosa. Però era massa tard per agafar en Ximo; ara que havia tastat el que se sentia essent lliure, l’únic que desitjava era volar!
En Parrac estava convençut que a en Ximo li havia passat quelcom. Sort que era divendres! Aviat l’hort esdevindria una festa i per una estona s’oblidaria de tot el que l’angoixava. És divertia d’allò més observant com els nens de primer i segon removien la terra amb les mans i arrencaven les herbes dolentes seguint les instruccions de la Carme. Però el que li agradava més era sentir les seves converses i comentaris. Els únics que no gaudien gaire aquell dia eren la marieta, el llimac, la família de cargols i la resta d’animalons de l’hort, que anaven de bòlit cercant un bon amagatall per evitar ser preses fàcils d’algun nen assedegat de curiositat.
Mentre en Parrac esperava impacient l’arribada dels nens de segon, no podia treure’s del cap la darrera conversa amb en Ximo abans que se n’anés.
-Me’n vaig, Parrac, aquestes històries tan boniques que expliques m’han obert els ulls.
-No t’entenc, Ximo, em pensava que eres feliç…
-Necessito sortir d’aquí, Parrac. Em sento engabiat. D’ençà que em vaig escapar no podia haver trobat un lloc millor per viure. Tots heu estat bons amics i m’heu ajudat molt, però ha arribat l’hora d’emprendre el vol.
-Et trobaré a faltar, Ximo.
-Ja ho sé, Parrac! Però no estiguis trist... Tornaré algun dia -va dir sanglotant.
A trenc d’alba, quan encara tothom estava dormint, en Ximo llambregà per darrer cop l’hort i el pati de l’escola on havia estat tan feliç, i s’enlairà cel amunt. El seu cor bategava avivat per l’emoció de conèixer llocs nous, però també tenia por perquè mai no havia sortit del recinte escolar. Tanmateix ressonaren dins seu les paraules que en Parrac li havia repetit tantes vegades: “A la por cal plantar-li cara!” I amb aquest convenciment i ple de confiança, obrí de bat a bat les ales i, empès pel vent, planà l’Avinguda dels Pavos fins arribar a la platja de S’Abanell.
S’aturà en un banc del passeig marítim i, durant molta estona, mirà embadalit com multitud de crestes espumoses petaven contra les roques desprenent una salabror que amarava tot el seu cos. Quan el passeig començà a omplir-se de caminants matiners, que com ell no se’n podien estar de contemplar fascinats el vaivé de les onades, emprengué de bell nou el vol fins arribar a la desembocadura de la Tordera. Un cop allà, sedegós per l’esforç i l’emoció, begué aigua del riu i, mentre observava encuriosit com unes gavines picotejaven la sorra, sentí uns plors que venien del seu darrere. Escodrinyà ençà i enllà però no aconseguí veure res, i quan ja es donava per vençut, veié amagat darrere d’un matoll un ocell de tonalitats verdoses que se li assemblava d’allò més. Se li apropà intrigat, i amb molt de compte li digué:
-No ploris! Em dic Ximo. Et puc ajudar?
-No ho sé… Vinc de Barcelona i allà és tot tan diferent! Fa dies que estic aquí, saps? I em sento una mica perduda i sola… Per cert, em dic Sira –digué contenta d’haver trobat algú amb qui poder fer-la petar.
-Si vols pots venir amb mi, jo també estic sol -digué en Ximo il.lusionat amb la idea de tenir una companya de viatge.
En Ximo i la Sira es miraren fixament, i sense dir-se res aixecaren el vol. Romangueren unes quantes hores volant per damunt dels carrers i edificis més emblamàtics de la ciutat. S’aturaren un moment a beure una mica d’aigua de la font gòtica, després agafaren el carrer de l’Esperança, i quan arribaren al castell de Sant Joan es pararen a descansar. De sobte la Sira exclamà sorpresa:
-Guaita, Ximo, des d’aquí es veu Barcelona!
Però en Ximo estava massa absent per adonar-se de com n’era, de bonica, la platja vista des d’allà dalt. Només feia unes hores que coneixia la Sira i ja li tenia el cor robat; els seus ulls verd maragda l’havien captivat!
-Ximo, desperta! -insistí la Sira tocant-lo carinyosament amb el bec.
-Perdona... -digué en Ximo, vermell com un tomàquet en veure’s descobert-. Estava pensant que podríem anar al bosc de Ca la Guidó; jo no el conec, però tinc un amic que me n’ha parlat molt. Què et sembla si hi anem?
-Per mi, fet! -cridà emocionada la Sira.
Feia temps que la Sira volia marxar de Barcelona per conèixer altres indrets, però era massa poruga i mai no s’acabava de decidir. Però una nit sentí una veueta a dins seu que li deia: “A què esperes?” Llavors no s’ho pensà dues vegades. Quan es féu de dia s’acomiadà dels seus amics i, seguint el que el cor li deia, volà sens parar fins arribar a la vila de Blanes. Mai no s’hauria pensat que aquí trobaria l’ocell que despertaria la flama que romania adormida dins el seu cor.
En Ximo i la Sira volaren en silenci cap a Ca la Guidó. El lloc els va agradar tant que decidiren quedar-s’hi una bona temporada.
Un dia que els dos amics parlaven animadament amb en Xiroi, un dels molts follets que vivien en aquest bosc, van sentir molt a prop els trets d’uns caçadors. De seguida correren a aixoplugar-se, però en Ximo no hi va ser a temps. La bala d’un dels caçadors fortius s’incrustà a la seva ala dreta i caigué al terra malferit.
La Sira quedà paralitzada en veure’l inconscient al terra, però en Xiroi reaccionà de seguida i cridà amb totes les seves forces per demanar auxili.
-Què passà? –digué una merla, atreta pels crits d’en Xiroi.
-De pressa, Cendrós, vés a buscar en Pòcima. En Ximo està molt greu.
A en Cendrós no li costà gaire trobar en Pòcima. En aquell bosc tothom el coneixia. Era famós pels seus remeis; alguns el titllaven de bruixot, d’altres de savi, però tots es beneficiaven dels seus beuratges i pomades medicinals. Tot i el seu posat despistat i oblidadís, aquest follet grassonet i saberut era un gran coneixedor de les herbes. La seva casa semblava talment un laboratori, tota ella era plena de tubs, provetes, xeringues, pots i estris raríssims. En Cendrós, que hi havia estat un munt de vegades, ho sabia molt bé. Sovint tenia mal de ventre; llavors anava a visitar-lo a corre-cuita a fi de no morir deshidratat de les cagarrines que agafava en ficar-se a la boca tot allò que trobava.
En un tres i no res els dos es plantaren al lloc de l’accident. En Pòcima aconseguí treure-li la bala amb molta cura i, ajudat d’uns quants follets, el transportà fins al seu laboratori, que es trobava al bell mig del bosc en un vell tronc d’eucaliptus. Decidí quedar-se’l uns quants dies, fins que en Ximo es veiés amb cor de tornar a volar. La Sira l’anava a veure cada dia i li explicava fil per randa tot el que passava al bosc. Les seves moixaines i els cataplasmes que en Pòcima li aplicava minuciosament van escurçar la seva recuperació. Després d’una setmana de convalescència en Ximo ja se sentia animat i feliç, anhelava tornar a veure el mar i sentir l’olor de la brisa marina al seu cos. Quan la Sira vingué a buscar-lo, s’acomiadà afectuosament d’en Pòcima i volaren plegats fins arribar al castell de Sant Joan.

PILAR PONT

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada