L'ILLA ROCOSA

Feia temps que en Parrac no sabia res dels seus pares. L’últim cop que havia parlat amb ells havia estat per l’octubre, quan els comunicà que s’havia instal.lat a l’hort de Quatre Vents.
Li feia tanta il.lusió veure’ls i havia d’explicar-los-hi tantes coses que decidí d’anar a Tordera per les vacances de Setmana Santa. I així que l’escola restà buida, va convèncer la seva amiga, la gavina, per a què l’acompanyés.
Només feia unes hores que en Parrac era fora que tots els habitants de l´hort semblaven haver embogit. Les bledes no paraven d’esbatussar-se, i les tomaqueres, enrabiades, les escridassaven perquè no les deixaven dormir. Els enciams xisclaven enriolats mentre els cargols es passejaven amb parsimònia per llurs fulles. Les maduixeres només feien que cridar el lloro perquè s’afegís a la festa. La farigola no parava de pregar a la marieta que hi fes alguna cosa; i aquesta, nerviosa, volava d’un costat a l’altre, amb l’esperança de posar fi a tant desori. Fins i tot el vent semblava haver-se confabulat amb els habitants de l’hort, deixant que els seus udols es sentissin arreu. Finalment fou el lloro qui hi posà remei. Cridà amb totes les seves forces i digué:
-Voleu saber com s’ho va fer en Parrac per sortir de l’illa?
Tothom callà en sec. No cal dir que el lloro, fent fatxenda del seu èxit, ho aprofità per a explicar fil per randa tot el que en recordava:

“Tota la tripulació del Baluga havia sobreviscut al naufragi. En les seves cares hom podia copsar l’esgotament d’una nit de lluita aferrissada contra la fúria del mar i del cel. Els seus cossos, nafrats per les embestides de l’onatge i del vent, es movien amb dificultat pel terreny rocallós i irregular que cobria l’illa. Preocupats pel seu destí, caminaven silenciosos i en filera, cercant amb la mirada algun indici de vida. Però l’únic que copsaven els seus sentits era un silenci que s’anava fent cada vegada més present i audible a mesura que avançaven cap al cor de l’illa.
-Morirem de sed si no trobem aigua aviat -va dir malhumorat el Guenyo.
-I pensar que no tornaré a veure els meus fills –exclamà sanglotant el Xato.
-Vinga nois, no desespereu! –cridava el capità per aixecar l’ànim dels seus homes, i afegí: -Vosaltres quedeu-vos aquí, que el Borilla i jo anirem a inspeccionar el terreny.
Vençuts pel cansament i la sed, en Parrac i els mariners deixaren caure llurs cossos exhausts damunt el rocam i van seguir amb la mirada el camí que agafaven el capità i el Burilla. Quan aquests desaperegueren, tancaren els ulls i entraren tots en un son profund, llevat d’en Parrac, que s’aixecà espiritat, atret per una veu agudíssima que no parava de repetir el seu nom una vegada i una altra.
A en Parrac se li va posar la pell de gallina quan s’adonà que hi havia algú, en aquella illa aparentment desèrtica, que l’estava observant, i el més sorprenent de tot, que sabés el seu nom i desitgés de veure’l.
Fent el cor fort i amb pas decidit enfilà el camí rocós que portava al pic més alt de tota l’illa. Malgrat el cansament, aconseguí arribar al cim sense massa dificultats. I una vegada allà dalt quedà meravellat de veure davant seu uns homes que treballaven en silenci al voltant del que semblava ser el Baluga, el seu estimat vaixell.
-Estem reconstruint la vostra embarcació. D’aquí a un parell d’hores ja us en podreu tornar a casa -digué un nen de cara esblanqueïda. I afegí: -Em dic Nefas i tota aquesta gent que veus aquí és la meva família. Vivim entre les roques, però la veritat és que ens passem més temps dins l’aigua que no pas treballant -digué somrient.
En Parrac no se’n sabia avenir amb el que li estava passant. Es pessigà les galtes per comprovar que no estava veient visions, i que tot allò estava passant de veritat. Eren tantes les preguntes que martellejaven dins seu que no sabia per on començar. Aquells homes tan alts i esvelts, de pell llànguida i fina sortits del no res… En Nefas interrompé els seus pensaments i digué:
-No estàs somniant, Parrac! Només sortim de l’aigua per treballar i dormir. I no sempre tenim feina! Quan hi ha un naufragi a prop de casa, els dofins i les sirenes ens porten els supervivents fins a la platja. Llavors, quan la tempesta amaina, ens apropem al lloc del naufraig per veure si podem fer-hi alguna cosa. Però no sempre surt bé, saps? De vegades hem d’enterrar els cossos sense vida dels mariners i deixar que els vaixells es podreixin al fons del mar. Sortosament no ha estat així amb vosaltres! Els dofins us han acompanyat durant tot el viatge; és com si haguessin pressentit els vostres crits de desesperació i...
-Nefas -va interrompre en Parrac-, per què ...
Però en Nefas li llegí el pensament i continuà:
-Sóc l’únic nen d’aquesta illa i, de vegades, trobo a faltar un company de joc. Sort en tinc, d’en Xop i en Tim, els meus amics dofins, que em vénen a buscar gairebé cada dia per anar a jugar. Ens agrada molt explorar les coves marines i buscar tresors en els vaixells enfonsats. Però més d’un cop ens n’hem emportat un ensurt! Encara tremolo quan recordo aquell dia en què estàvem ficats en una d’aquestes coves i, de sobte, ens va aparèixer un tauró petit, però amb unes dents prou esmolades per fer-nos miques. La mare d’en Xop i en Tim, que ens havia estat seguint sense que ens adonéssim, aconseguí foragitar-lo lluny de la cova ventant-li cops de cua i escridassant-lo.
-Vatua, Nefas -exclamà admirat en Parrac.
-No vulguis saber el ruixat que ens va caure a sobre per haver-nos allunyat tant de l’illa, Parrac. I és que els grans són ben complicats. Si la meva mare sabés tots els tresors que tenim amagats i les vegades que he sortit d’amagatotis, ja m’hauria caigut el pèl–. I abaixant el to de veu afegí: -Parrac, jo sé que sempre te’n recordaràs de mi i d’aquest lloc i que agrairàs en silenci la nostra ajuda…
-I els meus companys, Nefas, per què no els despertem?
-Millor que no, Parrac. Ells no estan preparats per entendre tot això. Amb el temps acabarien oblidant-ho tot o dubtant de la nostra existència. Quan el Baluga estigui a punt, demanarem al vent i al mar que els despertin. No et preocupis! -va dir rient en Nefas.
Durant tot el temps que la família d’en Nefas estigué reparant l’embarcació, els dos amics compartiren secrets que fins llavors havien quedat amagats en els més pregon dels seus cors i que mai no havien gosat dir a ningú. En tan poc temps arribaren a conèixer-se tant que el comiat no fou fàcil.
Ja podeu imaginar-vos el final d’aquesta història! La cara de sorpresa dels mariners quan despertaren i veieren aparèixer davant seu el vaixell que creien colgat al fons marí-digué el lloro content d’haver aconseguit embadalir amb les seves paraules els habitants de l’hort de Quatre Vents.

PILAR PONT