dilluns, 19 d’abril del 2010

EN PARRAC MARINER

Una espessa capa de núvols negres cobria el cel. L’únic so que se sentia era el degoteig persistent de la pluja acompanyat del soroll esfereïdor dels trons que feia retrunyir amb força les parets que protegien l’hort de Quatre Vents.
Del fons de l’hort una veueta tremolosa i esporoguida xiuxiuejà:
-Parrac, Parrac, que dorms?
-Encara no, Faveta -digué en Parrac fent un badall.
-Has passat por, alguna vegada? -digué somicant la Faveta.
-Ui, si sabéssis! Mentre vaig ser mariner en vaig passar tanta que em falten dits per a poder-les comptar -va dir en Parrac despertant-se i amb ganes de fer-la petar.
-Em pensava que sempre havies estat espantaocells -digué sorpresa la Faveta que ja s’havia oblidat de la por que li feien els llamps i trons.
-Que va, Faveta! Tot va començar quan el dia del meu aniversari vaig anar al port de Barcelona. Em sentia molt feliç perquè finalment podria veure vaixells que fins llavors només havia vist en els llibres que el meu avi m’havia regalat i que no em cansava de mirar una i altra vegada. Ja des de ben petit el mar em tenia el cor robat i em sabia fil per randa el nom dels diferents tipus d’embarcacions. L’avi era l’únic que se n’havia adonat de la meva passió pel mar, per això de tant en tant em portava a pescar. Però...el que no em podia imaginar és que, aquell dia, els meus somnis esdevindrien realitat -digué en Parrac amb to enyoradís.
-Què vols dir? No t’entenc... –exclamà desconcertada la Faveta.
-Doncs la curiositat em va portar a pujar en un vaixell mercantil molt antic i no sabria dir-te com va ser, però quan em vaig adonar em trobava envoltat d’aigua. Esverat vaig començar a buscar el port, però l’únic que els meus ulls copsaven era el contrast del blau del mar amb el del cel. Quina por vaig passar, Faveta, em vaig quedar cor glaçat! El primer que vaig pensar és que no tornaria a veure els pares, ni l’avi... volia plorar i cridar però no podia, un nus m’estrenyia la gorja, em faltava l’aire i vaig començar a veure-ho tot negre fins que em vaig desmaiar. Em vaig despertar al sofà que hi havia a un costat de la cabina del capità, rodejat de mariners curiosos que així que van veure que obria els ulls començaren a bombardejar-me amb preguntes. Sort en vaig tenir del capità que hi posà una mica d’ordre, obligant-los a callar.

-Vaja, Parrac quin cangueli! -exclamà la Faveta, aprofitant que en Parrac s’havia aturat per agafar aire.
-Vaig estar navegant amb ells gairebé un any, i t’asseguro, Faveta, que mai no oblidaré aquell viatge. Un dia que estava netejant la coberta sota un sol abrusador, ja feia hores que havíem salpat, començà a bufar vent de llevant i el cel es va anar tornant cada vegada més fosc fins esdevenir negra nit. El mar començà a enfurismar-se, semblava talment que les onades lluitessin entre elles per veure quina era la primera en agafar més alçada.
-Llampec, plega les veles que se n’acosta una de grossa! -cridava el capità amb la cara desencaixada.
-I vosaltres tenseu les cordes!
-Compte, Guenyo que el màstil es trenca!
-Darrere teu, Burilla!
-Parrac, no et desenganxis d’en Xato!
-Llavors el vaixell començà a gronxolar-se a mercè de les onades. Es feia difícil caminar per coberta, la força de l’onatge i del vent era tan feréstega que calia lligar-nos amb cordes per no caure per la borda. De sobte, l’aigua començà a entrar a dojo dins el vaixell i aquest començà a esfonsar-se per la popa.
-Estem perduts! El vaixell s’enfonsa!
-Els salvavides!
-Llancem-nos a l’aigua! -cridà el capità.
-Només se sentien crits i gemecs. Jo només plorava i estava tan espantat que ni tan sols em vaig adonar que mentre en Xato em posava el salvavides, una ràfaga de vent ens llançà al mar. Vaig estar a punt d’ofegar-me un parell de vegades, però en Xato que no em va treure l’ull de sobre em rescatà del fons i no es separà de mi. Llavors quan tots crèiem que el nostre destí era el de ser engolits per la força de les onades, va passar quelcom increïble. Faveta, jo no sé si creus en les sirenes, però t’asseguro que aquell dia, malgrat la mala visibilitat, en vaig poder veure quatre.

Van aparèixer davant nostre del no res, acompanyades d’una família de dofins. Eren precioses, les seves escates irisades tenien els colors de l’arc de sant martí. Era tot un espectacle veure-les dansar i jugar amb les onades i com es capbusaven per emergir de bell nou deleitant-nos amb deliciosos salts.. I,sense saber com, ens vam trobar, sans i estalvis, ajaçats damunt l’arena d’una illa rocosa veient com aquestes desapareixien seguides dels dofins. Estàvem tan esgotats que no vam tenir ni esma d’ acomiadar-nos d’elles. I tot seguit vam quedar-nos adormits sota un cel melangiós que no parava de plorar. L’endemà tots ens preguntàvem si era cert el que els nostres ulls havien vist o tot plegat havia estat un somni; alguns dubtaven, però jo, Faveta, no en tinc cap dubte, si no hagués estat per les sirenes, a hores d’ara, estaríem colgats al fons del mar. I el més sorprenent de tot és que el vaixell aparagué intacte al cap d’una setmana, quan ja el donàvem per perdut i ens crèiem tots comdemnats a una mort segura. Ja veus, Faveta, després d’aquell viatge, vaig tenir ben clar que el meu ofici no podia pas ser el de mariner -digué burleta en Parrac i afegí:
-Bona nit, Faveta, que tinguis un bon son.


PILAR PONT

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada