-Agafeu les armes! Lluitem!
Unes veuetes rialleres el tragueren d’aquell somni. Eren les bledes que mai no es cansaven de demanar-li una i una altra vegada que les deleités amb alguna historieta de les seves.
En Parrac se les mirà de reüll i tornà altra cop a mirar el mar. Aquesta vegada tots els pirates havien desembarcat a l’illa on suposadament tres gegantassos esgarrifosos tenien al seu poder els tripulants d’un bergantí que havia naufragat en aquella illa.
-Va! Parrac, fes-nos un xic de cas! -exclamaven rialleres les bledes cridant totes alhora.
-Mira que en sou de bledes! –digué en Parrac amb un somrís d’orella a orella. I és que en el fons li encantava explicar contes. Alguns d’ells els havia sentit del seu avi quan encara no aixecava un pam de terra i amb prou feines sabia parlar.
-D’acord! Us explicaré el que li va passar a en Trafic -digué divertit en Parrac.
Amb un tres i no res es va formar una rotllana d’animalons encuriosits per saber les trifulgues d’en Trafic, i així que en Parrac començà a parlar, tot l’hort emmudí, atent a les seves paraules.
Doncs, com us deia, en Trafic vivia amb la seva família en un camp de cols molt proper a la desembocadura de la Tordera. El seu pare, un cargol orellut i amb un geni de mil dimonis, de vegades s’enfadava amb ell perquè sovint anava a la seva i s’oblidava dels seus avisos.
Un dia en què el cel amenaçava tempesta decidiren d’anar al Vilar a passar-hi tot el dia. Sempre que plovia procuraven de fer alguna sortida pels boscos sobretot a la tardor, quan aquests es vestien amb els colors que més els agradava.
-Vinga, no us despisteu i anem plegats – va dir el pare mirant en Trafic i els seus dos germans.
Però a en Trafic li mancaven ulls, tot ho volia tocar i olorar. Una fulla que mudava de color li cridà l’atenció, i en veure que aquesta s’enlairava fent ziga-zagues, va decidir empaitar-la, quan de sobte s’adonà que no sentia els pesats dels seus germans.
Va moure el cap cap a un costat i l’altre però no va veure cap rastre d’ells.
Es posà a córrer amb totes les seves forces per veure si els podia atrapar; potser l’estaven esperant després del giravolt. Començà a cridar, però no, no
se sentia res. Quan s’adonà que estava perdut va començar a plorar i a plorar. No sabia què fer. Tenia por; potser algú se l’emportaria i se’l cruspiria.
-Mama, papa, on sou? –continuava cridant desesperat.
Com que quedaven poques hores de llum en Trafic decidí cercar un amagatall on poder passar la nit, finalment el trobà al costat d’un castanyer, però ara que ja l’havia trobat començà a tremolar de bell nou pensant en el que faria quan fos negra nit.
Va pensar que si s’amagava entre les fulles i tenia els ulls ben oberts, li seria més fàcil escapar de les urpes d’algun animal famolenc.
De sobte va sentir soroll. Era una llebre petitona que furgava entre les fulles i ho ensumava tot.
-No em facis res! -digué en Trafic espantat quan s’adonà que la llebre l’havia descobert.
-No! Només cerco un amic per jugar. Ho vols ser tu? –va dir ben fluixet la llebre per no espantar-lo .
-He perdut la meva família i no sé on sóc -va dir en Trafic sanglotant.
-El follet saberut és l’unic que et pot ajudar. Si vols, el busquem entre els dos.–digué la llebre commoguda.
I així fou com els dos animalets es posaren a caminar en direcció a Sant Pere del Bosc preguntant als arbres, matolls i flors si sabien on es trobava l’ amagatall del follet.
No els calgué caminar gaire, fou el follet qui anà a trobar-los, perquè el vent l’havia avisat dels plors d’un cargol extraviat enmig del bosc.
Quina no fou l’alegria del cargol i la llebre quan veieren apropar-se’ls el follet del bosc acompanyat d’una gavina!
-Trafic, no et preocupis, ella et portarà amb els teus pares i una altra vegada vés més amb compte! -li digué amorosament el follet assenyalant la gavina amb l’index.
En Trafic s’enfilà ràpidament al llom de la gavina, i quan aquesta emprengué el vol es girà i, amb un somriure, s’acomiadà definitivament del follet i de la llebre.
PILAR PONT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada