L'HOMENET DEL BOSC

En Parrac i la marieta contemplaven fascinats els estels i parlaven gairebé a cau d’orella per no despertar als habitants de l’hort. Era una nit d’hivern freda i silenciosa que convidava a explorar els milers i milers de puntets lluminosos que cobrien el cel. En Parrac, tot il.lusionat, no se’n podia estar d’ensenyar a la seva amiga les constal.lacions que coneixia.
-Guaita, marieta, l’Ossa menor!
De sobte unes veus cridaneres trencaren el silenci d’aquella nit on fins i tot la lluna dormia plàcidament sense deixar-se veure. Eren les tomaqueres que un altre cop tornaven a barallar-se per foteses. El tomàquet Esparver no parava d’escridassar i de fer llengots als seus companys.

-Deixeu-me estar, no us vull veure més! -deia enrabiat.
Els crits eren cada cop més eixordadors malgrat els intents d’en Parrac i la marieta per calmar-los. Aleshores els dos es miraren somrients, i és que havien tingut la mateixa idea. Només la màgia d’un conte podia tornar la calma a l’hort. I així va ser com en Parrac digué amb veu forta:
-Si calleu us explicaré el que li va passar a en Bernat.
En Parrac no ho hagué de dir dues vegades, perquè les tomaqueres, en sentir aquestes paraules, canviaren de cara i emmudiren de cop.
-Tomàquet Esparver! Tu em fas pensar amb en Bernat -digué en Parrac somrient. Encara me’n recordo com si fos ara, d’aquell dia en que va entrar a l’hort enfurismat, i amb veu trencada va dir:
-Parrac, m’he barallat amb els meus amics, sobretot amb en Jordi. És un cregut, és pensa que és el millor i ja no l’aguanto més. Saps què et dic? Que se’n vagi a fregir espàrrecs, que ja m’espavilaré tot sol, no el necessito. I se’n va anar deixant-me amb un pam de nas i sense donar-me temps a dir-li res.
Llavors s’enfilà a la bicicleta i no parà de pedalar fins arribar a ca la Guidó. En Bernat se sentia el nen més desgraciat del món; es trobava sol i es pensava que ningú no l’estimava. És per això que va decidir de refugiar-se al seu amagatall; només en Xic, el seu gosset, en coneixia l’existència. Un cop allà s’endinsà en el bosc i buscà la seva cabana feta amb troncs, fulles i cordes que havia agafat del taller del seu pare. Es ficà a dins, i esgotat per l’esforç de les pujades es tombà i es quedà adormit.
-Bernat, Bernat, desperta! -va dir una veueta molt fina.
–Ai, ai, estigues quiet! –cridà en Bernat sorprès de veure davant seu un homenet de la mida d’una taronja que no parava de fer-li pessigolles i d’estirar-li les orelles. Però d’on has sortit? Mai no t’havia vist -va afegir bocabadat.
-És que només ens deixem veure quan es pon el sol; de dia dormim –va dir l’homenet, que lluïa un vestit de color verd.
-Què vols dir vosaltres? Que encara hi ha més homenets com tu? -va dir en Bernat obrint els ulls com taronges.
-Ui, som tants que he perdut el compte. Ja fa temps que la meva família es va instal.lar en aquest bosc. Jo encara havia de néixer. Els arbres i els matolls ens fan de casa i...

– Què són aquests picarols? –va interrompre en Bernat en sentir que aquests es feien cada cop més forts.
-Ah, són els meus amics! Es la manera que tenim de cridar-nos. I es que d’aquí a poquet començarà la cursa de pinyes. Si vols pots jugar amb nosaltres, però abans t’explicaré un secret -va dir l’homenet fluixet, assegurant-se que ningú no el sentia, i afegí: -Hi va haver un temps en què tenia enveja dels meus amics. Em pensava que eren millors que jo perquè sabien fer coses que jo no podia i els donava la culpa. Amb el temps em vaig adonar que tots som diferents i que jo sé fer coses que ells no fan. Quan vaig entendre això vaig deixar de sentir-me malament.
En Bernat es va posar a plorar. Aquell homenet li havia tocat el cor i havia endevinat el motiu del seu malestar.
-Com ho has sabut, que m’he enfadat amb els meus amics? -va dir sanglotant en Bernat.
-Fa temps que et conec, Bernat, i també el teu gosset Xic. Em vaig divertir molt veient com construïeu la cabana; i quan renyaves al Xic pensant-te que era ell qui t’estirava del jersei, em tronxava de riure.
–Així eres tu? I també eres tu qui em feia pessigolles? -va dir en Bernat cada vegada més sorprès.
L’homenet assentí amb el cap sense deixar de somriure i va convèncer a en Bernat que havia arribat l’hora de tornar cap a casa abans que els darrers raigs de sol deixessin de veure’s. Quan s’acomiadaren, l’homenet li féu entrega d’un xiulet màgic que recordava el so dels picarols. Així, sempre que en Bernat volgués veure’l, l’homenet aniria a cercar-lo.
En Bernat, amb molt de compte, guardà el xiulet a la butxaqueta davantera de la seva camisa, agafà la bicicleta i se n’anà pedalant lentament tot assaborint l’estona que havia passat amb l’homenet del bosc. Estava tan content d’haver-lo conegut que ara només desitjava trobar els seus companys per compartir amb ells el que li havia succeït.

PILAR PONT