-Va, Parrac, explica’ns la història del nap estarrufat!
I ja teniu a totes les verdures de l’hort amb les orelles ben esteses i tot ple d’animalons fent-li rotllana amb els ulls esbatanats suplicant-li amb llur mirada impacient que comencés d’una vegada.
Però un matí de tardor, el pagès que cultivava l’hort se li apropà i li digué amb llàgrimes als ulls:
-Parrac, em sap greu però demà hauràs de marxar. D’aquí a poc tots aquests camps seran pisos.
En Parrac no se’n sabia avenir. I què faria? A on aniria? I els seus amics? No va poder evitar-ho i es va posar a plorar, a cor què vols. Tenia por, moltíssima por.
A la nit, quan tots estaven dormint, s’acomiadà en silenci dels seus amics i se n’anà caminant xino-xano cap a Blanes. De tant en tant es parava per mirar les estrelles i la lluna; no estava sol, elles l’acompanyaven en aquest trist viatge.
Al matí aconseguí arribar a Blanes, però per poc no cau desmaiat pel soroll, el tràfec i el fum dels cotxes. Aquesta vila no era per viure-hi ell, va pensar i continuà caminant. I sense saber com, anà a raure al passeig de mar, davant Sa Palomera, i s’hi enfilà a corre-cuita. Des d’allà dalt podia veure el castell de Sant Joan i Santa Bàrbara. Però quan els seus ulls veieren el mar, la seva cara es transformà. Feia tant de temps que no el veia! Quan era petit, alguns diumenges el seu avi el portava a pescar amb la seva barca. Els seus llavis dibuixaren un petit somriure i una llàgrima rodolà galtes avall.
-Ei! Per què estàs tan moix? -li digué una marieta que se li acostà atreta pel barret de palla esparracat que li cobria el cap i pel vestit de pedaços de colors que cobria el seu cos.
-M’he quedat sense casa i sense amics –contestà.
La marieta se’l mirà tendrament i amb veu dolça li digué:
Si vols, conec un lloc, s’hi està molt bé. Jo hi visc i hi tinc molts amics. No està gaire lluny d’aquí. Va, vinga, vine amb mi!
En Parrac i la marieta enfilaren el carrer de la Riera fins arribar a l’escola Quatre Vents. Una vegada allà la marieta li presentà totes les verdures, hortalisses i plantes aromàtiques que estaven cultivades a l’hort, situat al final de tot del pati blau. Després anaren a fer una volta per tota l’escola i en Parrac mirava encuriosit com els nens i les nenes treballaven dins les classes. Li començava a agradar la idea de quedar-s’hi a viure. Estava convençut que aprendria moltes coses dels nens i que de seguida es faria amic d’ells.
-Marieta, em quedo! -va exclamar en Parrac.
La marieta saltava d’alegria i anà volant a comunicar-ho a tots els habitants de l’hort.
De seguida es va fer amic del senyor cargol i els seus fills, de les formigues, dels cucs, dels llimacs, de la família de la marieta, dels coloms, del lloro que es deixa veure de tant en tant pel pati de l’escola i fins i tot dels pardals i estornells. I és que en Parrac sabia tantes coses que tots li anaven a demanar consell.
En Parrac se sentia immensament feliç. Amb un somriure va donar les gràcies a tots els habitants de l’hort per acollir-lo; a la marieta, la seva millor amiga, que sense conèixer-lo el va ajudar ; i a tots els nens i nenes de l’escola Quatre Vents per fer-se’n càrrec de tots els seus nous amics.
Autora: PILAR PONT (tutora 1rA CEIP QUATRE VENTS)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada